Circuits Mossenaires" /> ENTRENAMENTS GRUP - TERRASSA :: Veure tema - 12 desembre 2015 -Entrenament per MOSSÈN HOMS- a les 08:00
Índex del Fòrum de ENTRENAMENTS GRUP - TERRASSA ENTRENAMENTS GRUP - TERRASSA

www.mossenhoms.be


 
 FAQFAQ   BuscarBuscar   Llista de MembresLlista de Membres   Grups d'UsuarisGrups d'Usuaris   Registrar-seRegistrar-se 
 PerfilPerfil   Inicia una sessió per veure els teus missatges privatsInicia una sessió per veure els teus missatges privats   Iniciar SessióIniciar Sessió 

12 desembre 2015 -Entrenament per MOSSÈN HOMS- a les 08:00

 
Publicar un tema nou   Aquest tema està bloquejat i no hi pots editar temes ni publicar respostes    Índex del Fòrum de ENTRENAMENTS GRUP - TERRASSA -> TOTS ELS DISSABTES DE L'ANY <---cliquiriqui
Veure tema anterior :: Veure tema següent  
Autor Missatge
Pep Moliner



Registrat: 30 Mai 2005
Missatges: 4378

MissatgePublicat: Dc Des 16, 2015 8:10 pm    Assumpte: 12 desembre 2015 -Entrenament per MOSSÈN HOMS- a les 08:00 Respondre citant


Pep Moliner: "Mossenaire d'Honor"

Vaig néixer el 8 de maig de 1963 a la Clínica del Remei de #Terrassa,
l’any de sobre de les tristament famoses riuades de la meva ciutat. El meu avi
patern era de Daroca, aragonès, la iaia de Terrassa; Josep i Sisca. La meva iaia
materna, Severina, de Villaviciosa de Córdova i separada del marit, Amadeu, va
venir d’Andalusia i a treballar al textil, i es va presentar amb dos dels seus tres
fills, i estava de rellogada als pisos de Montserrat amb una família. La iaia Sisca
va néixer a la mateixa casa, com es feia abans, al capdamunt del carrer de
Sant Joan, i quan corro pel parc de Vallparadís de vegades miro el lloc on hi
havia la casa i li dedico un pensament. Quan el meu pare es volia casar, a
Terrassa, no hi havia cases per comprar i va decidir a la mateixa casa que
havien fet a Can Palet i que hi havien construït de planta baixa, fer un pis al
damunt i al poc de casar-se amb la meva mare, la Carme, es va endur el
cunyat i la sogra, el meu tiet Benito i la iaia Severina, a casa. Vol dir que us
podeu imaginar com vivia jo d’envoltat d’estimació: els avis abaix, a casa, la
iaia i el tiet, i els meus pares. Vol dir que tenia una infantesa increïble. Abaix, a
ca l’avi, tenia la meva tieta Mercè, amb la que em porto dotze anys i per mi era
com si fos la meva germana gran i que d’ella tot són bons records. El tiet
Benito m’ensenyà a caminar, a portar la bici, la moto i el cotxe. Quan tenia
quatre anys va néixer el meu germà, i sempre he dit que som molt diferents i
se m’enfada, perquè diu que no és cert, i ara la meva neboda Judit em va dir
amb el front premut: “sou iguals”. No ho allargo més, però era perquè
entenguéssiu com ens estimàvem. Les meves àvies i avi eren relativament
joves i m’estimaven amb bogeria i jo amb ells. Era un nen que no em mancava
de res.


Infantesa i joventut

Els nens de l’època jugàvem al carrer, teníem bicicletes per anar per la vorera i
el veïnat sortia a prendre la fresca els estius de calor. Es menjaven ous de les
gallines de la veïna, ca la Paquita, i també conills, que s’alimentaven de les
pells de fruita del veïnat, i menjàvem enciams de l’hort de cal Sebastià, i era la
nostra alimentació privilegiada. Cada dia passava un carro a vendre llet
acabada de munyir, porta por la Maria, la mare de la Rubalcaba, i el cavall que
duia el carro, es pixava davant de casa i deixava l’olor moltes hores, que jo,
que m’asseia sovint al graonet de casa l’avi olorava aquella ferum. El cole el
tenia a dos-cents metres de casa, l’Andersen, i anàvem a jugar per les cases
dels veïns que tenien uns patis molt llargs i les mares ens feien berenar. Els
diumenges anàvem a Coll d’Estenalles a l’estiu a menjar al camp, i l’ensaladilla
russa que feina la meva mare, no m’agradava perquè tenia pebrot vermell, i
ens rebolcàvem amb el papa a l’herba, jugant a lluitar i xutar la pilota. Jo era i
sóc un nen tímid que es posava vermell a la mínima i amb molta por al ridícul.
Tot i així vaig fer una obra de teatre que es deia “La Rondalla” i en van fer fer
d’àngel i no em van maquillar, perquè tenia les galtes com tomàquets. El
mestre Margarit en feia cantar i just quan tenia el canvi de veu. Amb deu anys,
i havent après “ajedrez” del meu pare, vaig quedar segon de tot el cole i aviat
va ser el “meu esport”. De fet sortia molt amb bici i els nens fèiem molt esport
sense adonar-nos. Els colegis de Terrassa cada any feien campionats entre ells.
De bàsquet, natació, futbol i sobretot i que a mi m’afectava: d’”ajedrez”.
Perquè ho dic així?: doncs perquè no recordo que ningú digués escacs. Els nens
no ens ensenyaven gens el català, donat que era prohibit, i tot era en castellà i
de fet recordo que no li donava cap importància, com si fos normal. De fet no
l’havia llegit mai i només el parlava. Ho trobava normal. Per això: ajedrez. Com
escola jugàvem quatre nens per escola enfront dels altres coles, i jo no sempre
era titular i quedàvem algún any primers de Terrassa i el Gorgas en feia una
medalla d'or, amb l’escola Andersen Galdós, que és la que jo anava. Recordo
que Cultura Pràctica i l’Acadèmia Maragall portava bons jugadors i eren els
rivals a batre. De fet, jo no em considerava massa bo; normalet. Recordo que li
vaig preguntar, amb deu anys, al meu pare: “Papa, com es pensa?” no entenia
que quan fas una jugada, havies de pensar-ne les que vindrien després. Bé,
vaig quedar tercer o quart, no recordo, dels jocs de Sant Jordi amb dotze anys
de tot Catalunya. Vaig estudiar a l’Arrahona, on ara estan els mossos
d’esquadra, batxillerat i com que no veia clar quina carrera fer, vaig decidir
intentar aprendre l’ofici del meu pare, que era dibuixant. Ara en diuen
dissenyador gràfic, i a l’escola Municipal vaig fer algun curset, i sobretot
aprenent veient a treballar al papa, a Barcelona vaig estudiar informàtica, ja
que a Terrassa enlloc es feia. De vegades li havia sentit al meu pare a dir;
“prefereixo un fill tonto prop meu i que un de molt llest i que marxi lluny”. Bé,
des dels disset anys que laboralment el tinc el meu pare a un radi de cinc
metres i treballàvem junts. Ara està jubilat, però encara ve al “taller”. És més,
encara te'l seu ordinador a un metre del meu. De fet escriu i llegeix,
principalment. Quan era petit, amb sis anys i més, els dibuixos a la feina del
meu pare, es feien en cartolina, guaix, pinzells i tinta xina. Un cop s’acabaven
de fer aquests dibuixos, il·lustracions i altres, es feia un paquet i es portava al
client, si aquest no veia a buscar-lo. El meu pare tenia nou nois joves, que eren
els seus socis treballadors, donat que ell no es volia considerar amo i els feia
socis. Els dibuixos, qui els duia al client? El recader. I qui era el recader? El
meu avi, que tot i ser gairebé cec des dels cinquanta-set anys, anava de punta
a punta de Terrassa molts dies. Doncs bé: moltíssimes vegades i quan jo
estava de vacances, anava i caminava tant com ell. Potser per aquí em ve això
de córrer. Una vegada recordo que, de petit, em van preguntar a qui estimes
més al món i vaig dir: a l’avi. Com ell i cinc generacions més, com a mínim, els
primogènits ens dèiem Josep. Ara passat el temps, sé que els estimo a tots
igual i tot el que recordo són les coses bones i ho bé que m’ho han fet passar.

La cosa més meravellosa ha estat tenir tres fills magnífics i que ha estat raó
suficient, ja, per viure. L’Elisabet, l’Oriol i l’Anna. El moment de veure’ls per
primera vegada el tinc gravat i hem gaudit des del primer dia. A la meva dona,
estant a l’hospital, li portava cada vegada una estàtua amb al·legoria a la
mare, per manifestar el que sentia que havia fet i el que havia portat fins
aquell moment dins seu. Aquestes figures de bronze encara, quan les mirem,
ens porten a aquell moment i tenim records per parar un tren dels nostres tres
fills. Imagineu que ja era un afeccionat a la fotografia i més endavant al vídeo.
Hem estat molt de sort i en continuem estant. No recordo haver-nos enfadat
mai amb la meva dona i menys en serio. Sempre he estat bojament enamorat
de la pèl-roja i durant molts anys, gairebé mai ens hem separat més d’un dia.

Abans els nois ens feien anar a la mili a aprendre a fer anar les armes, i per si
mai en un conflicte bèl·lic la nació necessitava que la defensessis. Tots
passàvem per aquest tràngol, i jo també. El papa em va dir; “mira de passar el
màxim de desapercebut i no et presentis de voluntari a massa coses”. Bé,
després d’haver anat al campament de Santa Ana a Càceres i desfilar a primera
línia per fer metro vuitanta (els alts anaven davant), vaig anar a parar a Madrid
i un polvorí anomenat el Viso a Alcala d’Henares i quan et prenien dades, i com
que el furriel era de Terrassa i funcionava la "recomanació", em va dir si sabia
escriure a màquina. Em va fer una prova i vaig ser “furriel”. Per passar
desapercebut no era, donat que posava totes les guàrdies, distribuïa els
permisos de tot el quarter i repartia els llençols i donava les eines als
departaments. Cada dia havia de llegir-ho davant dels comandaments. Havia
d'anar a disparar cada quinze dies i canviava les dianes. Vol dir, que
desapercebut: no massa. Bé, a l’oficina vam fer tots tal amistat, que un cop
acabada la mili ens havíem anat reunint i anàvem als casaments els uns dels
altres. Això si, parlàvem de la mili i les nostres batalletes. Vaig ser padrí de
bodes de l’Ignasi d’Olot, vaig tenir al basc Zarrabeitia dormint a casa, en Narcís
de Castellfort en va venir a veure expressament a Terrassa. Tinc records
profunds.

Per cert; la vegada que he plorat més i més de la meva vida: el dia que em
vaig llicenciar. Tinc debilitat per les persones que em cauen bé i sabia que gent
amb la qual m’hi passava moltes hores i que considerava bones amistats, ja no
les veuria possiblement mai més. És com si morissin aquell dia, i no ens
veuríem. Vaig plorar com mai. Bé, el dia que em vau fer mossenaire d’honor
també vaig plorar.


Córrer

Com recordareu, us he explicat que jo he jugat a escacs. De fet vaig estar al
“club d’escacs Terrassa” jugant vint anys. Tenia categoria preferent i em vaig
retirar amb un elo de dos-mil cent quaranta. No he tornat a jugar mai més de
campionat, però segueixo jugant per internet a una pàgina que es diu
escaquejant, des de fa deu anys i cada dia. El meu nick és correr42, per què
em vaig apuntar quan tenia quaranta-dos anys i perquè la marató té quaranta-
dos quilòmetres i escaig. Al club d’escacs es va organitzar un any un partit de
futbol de costellada de solters contra casats, quan tenia uns quinze anys, i
aquell dia va ser el primer en què amb el que era el meu millor amic, cada
dimecres i des d’aquell dia intentàvem reunir a deu persones per jugar al “Club
San Fernando”, que és ara les pistes del Natació. Va durar molts anys el partit
setmanal. Quan jugàvem a futbol, de vegades es penjava la pilota i, a on es
penjava? Just al costat, on hi havia unes pistes d’atletisme i, per què era molt
barat, m’hi vaig apuntar I de fet hi he estat lligat fins el dia d'avui. Trenta-vuit
anys al “Club Atletismo Terrassa” “Unió Atlètica Terrassa”, “Fondistes de
Terrassa” “Atletisme Arec Terrassa” Vaig estar a diferents juntes, i un dia que
no vaig anar, em van fer vicepresident de la Uat, en l’apartat de comunicació.
En Jaume Sales era el president i en Ramon Senar l’altre vicepresident. De fet
ens reuníem tots els dimecres fins a la una de la nit per l’atletisme durant
molts anys. Crec que vam tenir de les primeres webs catalanes i la vaig fer de
forma casolana i del tot autodidacte. L’escola d’atletisme la duia el Consell
Esportiu de Terrassa, i quan aquest va veure’s obligat a passar el testimoni,
aquesta junta, de la que guardo records agredolços, la vam muntar i en guardo
bons records. Em quedo amb els bons, i estic molt content de bona gent que
ara la considero amiga i que va ser la primera escola d’atletisme important.



Però, quan començo a fer curses de debò?

Bé, Quan em caso amb la Marisol, fruit d’haver-me-la presentat el meu millor
amic, faig el que fem molts, de voler-nos posar en forma i m’apunto al gimnàs
Olimpo, on aprenc a jugar a esquaix i de fet durant força temps, jugava a
futbol, anava en bicicleta, jugava a frontenis, a esquaix i segur que em deixo
alguna cosa. Un amic, en Xavi Boronat, em diu que entrenem una mica per
escalfar i correm per apuntar-nos a la cursa de l’Èpic, que es feia per
Matadepera. No cal que us digui que ho vaig passar fatal i crec que vaig quedar
dels últims, donat que sentia el cotxe escombra. A l’arribada, recordo que hi
havia un formidable esmorzar, samarreta de cotó amb un dibuix molt xulo,
medalles, trufeig i no sé quantes coses més. Una cosa que no sabia ni que
existien, les curses populars. Em vaig posar nerviós pensant, on se’n feien més
com aquestes. I al cap d’un més es feia la de Viladecavalls, pujant a Sant Lluïs.
I hi vaig anar durant quatre setmanes, a fer la pujada pel meu compte i amb el
meu amic Xavi, per preparar-nos. I va ser el que em va despertar el gust per
aquest esport. Vaig continuar buscant i evidentment va caure la cursa de El
Corte Inglés i la festa major de Terrassa. Al cap d’un any, corria la festa major
del barri i vaig quedar primer de Can Palet, El meu avi em va dir “que no corria
ningú més?”. La iaia Sisca, buscava al diari Terrassa la columna dels que
corríem i sempre que veia el meu nom, retallava i un enganxava a un àlbum,
per què n’estava orgullosa Al noranta-dos, i fent prèviament voltes a les pistes
d’atletisme per veure com estava i quin ritme portar l'endemà, em vaig apuntar
als 20 qm. d’Alella, una setmana després mitja de Mataró, una després Mitja
d’Igualada i una després a la Mitja de Roda: ja vaig fer 1h27 i durant molt de
temps anava a mitja per setmana, acompanyat sempre, sempre, per la meva
muller, la Marisol, i la meva filla l’Elisabet i a partir del 94, del meu fill Oriol i a
partir del 97 de l'Anna. Per cert, aquestes mitges les feia una setmana rere
l’altre. No sé com agrair a la meva dona el que ha suportat. Ah, i sempre
aprofitava per conèixer els pobles que visitàvem. Em vaig posar gorra, perquè
em veiés de lluny i em fes una fotografia de record la Marisol. De fet, amb el
meu estil característic, aviat em va dir que em coneixia la manera de córrer i
que no calia. Tinc un estil que com diu un amic, semblo un ànec.

Com que volia aprendre, vaig veure que s’havia fundat un club que es deia
“Fondistes de Terrassa”, i m’hi vaig apuntar i regularment sortia i aprenia
d’ells, i el primer any anava sempre amb en David Otero i vaig arribar a fer
1h21 a Mollerussa seguint els seus entrenaments i molts altres fondistes i,
donat que ell seguía els entrenaments que li feia el Colombiano, José Vicente
Muñoz Montenegro. No sabia bé qui era, però era un xicot de la meva edat que
tenia costum de guanyar allà on anava totes les curses o quedar dels primers.
El dia de Mollerussa m’hi vaig apropar per felicitar-lo i per dir-li que la meva
marca era fruit de seguir els seus entrenaments, que feia amb en David. Tot i
estar envoltat de molta gent, se’m va quedar mirant i em diu “el miércoles
haces un test de Cooper y me vienes a ver al Natación a la puerta principal”.
Faig el test, sota les reticències d’amics que em deien que què feia, després de
la mitja, i m’el·labora uns pla d’entrenaments que no em saltava per res. I el
dia que faig la meva primera marató a València 93, que era campionat
d’Espanya, al hall de l’hotel, encara tenia al “colombiano” fent-me números de
quin ritme havia de dur. Doncs bé: vaig fer a la primera marató 2h54’, quan no
feia gaire havia arribat l’últim de la cursa de l’Épic. Com que a “Fondistes de
Terrassa” rebíem propostes d’en Faust Piqueras, president de la Uat per
fussionar.nos amb la Uat, finalment ho vam fer i tot i que ja n'era soci, durant
molts anys vaig córrer molt degust. Però a la Uat no hi havia maratonians, i
vaig conèixer a un noi que es deia Jaques i que tenia deu anys més que jo i que
havia estat molt gras, segons m’havia dit. Sense adonar-nos entrenàvem
plegats a tota hora, i com que era un enginyer al qual m’encantava escoltar,
entrenàvem de valent, i ens anàvem fent amics. Un dia, en vaig dirigir a una
senyora que sempre estava a les pistes cridant als seus atletes per que ho
fessin bé i entrenant als nois joves, tant de marxa com de migfons i li vam dir
si ens podia entrenar. La dona es deia Carmen Gómez Florido, i em sembla que
li va fer encara més il·lusió que a nosaltres tenir a dos maratonians. Em feia
aixecar les cames, bellugar els braços, fer estiraments, rectes, intervals
training, diagonals, i ens ho portava tot escrit. Un dia vaig fer un 1000 a 3’. De
fet els entrenaments s’ho mirava més en Jaques, i jo feia el que ells dos em
deien. La Carmen ens venia a veure a les mitges que utilitzàvem com a
preparació per la marató. Vaig fer dues maratons aquell any, la de Barcelona i
la Benidorm, amb uns temps prou dignes, per la seva duresa. 3h05’ i 3h03’. La
Carmen tenia un càncer del que sabia que no s’en sortiria, i tot i malalta, venia
amb els seus nois i noies. “Ells em necessiten” es veu que deia i ho vaig saber
el dia del seu enterrament. Amb ella vaig poder fer-me més persona i durant
molts anys estava sempre sempre sempre a les pistes d’atletisme ensenyant.
És més: sempre estava a la pista. Encara la porto dins.


Torre Mossèn Homs

Per casualitat i entrenant per aquí i per allà, un dia vam decidir amb el meu
amic Jaques, aparcar els nostres cotxes per sobre de la masia I fer els
entrenaments de cap de setmana per aquesta zona. A més els circuits
permetien anar ritme alt i hi havia marques que havien fet amb la roda de
marcar els del Natació. El David, que a tothom li posava mots, li deia els
piscinàires i n’hi havia de molt bons: Aguirre, Amancio, Galan, Galera i el meu
gran amic Pedrero, que em va donar uns consells d’amic i per això som tan
amics i també el tinc al cor. Crec que en Francisco Santander tenia molts
circuits mesurats, i molts ens beneficiàvem d’això. Mentre estàvem en ple
entrenament poc parlàvem, però mentre escalfàvem i des-escalfàvem, molts
temes: informàtica sobretot, i eren els inicis d’aquesta. En Jaques era un
expert. Però parlàvem de tot. Érem diferents, atlèticament parlant: ell sortia a
les mitges a un ritme impossible de seguir i jo era més lent, i a la meitat de la
mitja, moltes vegades em posava a la seva alçada a mitja cursa i… el passava.
Encara que no sempre. Era com normal que cadascú anés fent la seva
competició, tot i haver fet curses anant plegats. Recordo especialment la mitja
d’Igualada, que el dia abans ens vam decidir i sense més ni més vam fer 1h25’
. Baixar 1h24 era el més habitual i el que buscàvem sempre. Com que a la Uat
teníem massatgista gratis els atletes, el primer que vam tenir va ser en Jordi
Martínez Abad. Ell ens escoltava parlar de tot mentre ens arreglava les cames, i
a la cambra on feia el massatge, era lloc per debatre. Bé; es va animar a venir
a córrer i va fer grans marques tant en mitja, sobre 1h22 com en marató amb
3h07, sense haver estat mai corredor de fons. Si mireu el logo de la vostra
samarreta el veureu signat. És fet d’ell. Entrenàvem, des d’aquell moment: tots
tres. De mica en mica anava venint gent que també corrien i vam acabar fent
durant nou mesos el mateix circuít exacte i sense variacions. A més crec que
l’havíem fet a tota castanya amb 43 minuts i era de més de deu quilòmetres.
La primera dona que va venir a entrenar va ser la Mari Pau Alvarez i aviat la
Dolors Vilá. I quan va venir l’Anna Cos, no ens ho podíem creure. La noia que
més admirava de Terrassa venint amb nosaltres. Tot i així sempre érem molts
nois i una o dues noies. Però va durar anys. Tothom coneix com és l’Anna i em
sembla que no conec a ningú que no tingui bones paraules de la seva persona.
Anna, t’estimem ¡!!! No sé ni tinc detalls de com vau gestar tot això i segur que
tindria d’agrair a molts de vosaltres i me’n deixaré a molts. Què sapigueu que
tots sou importants per mi i que us tinc fitxats. No us perdonaré mai que no em
feu cas i perdeu el temps amb un paio com jo, i ara em passa que no sabré que
fer per ser mereixedor del que heu fet per mi. A tothom us dono les gràcies i
estic sobrepassat i no sé com quedar bé amb tots. Seguint una mica amb la
historia. Jo vaig adoptar el símbol de la gorra vermella, fruit de pertànyer als
primers internautes que escrivíem a una llista que encara existeix i que va
crear en Salva Pou, d’atletisme.cat. Allà vam poder parlar d’atletisme i per
reconèixer se'ns, dúiem una gorra d’aquestes característiques, donat que per
internet les fotografies eren escasses pel que costaven de descarregar. Una
amistat que venia a entrenar a Mossèn Homs, en Joan Carles Sanjurjo, que ja li
rondava pel cap fer un fòrum, va crear 10de1000.com i en aquest fòrum que
englobava el món de l’atletisme, es va fer convocatòries i va començar a venir
gent de Sabadell, Sant Quirze, Castellar, la Garriga, Viladecavalls, Manresa.

Quan 10de1000 va desaparèixer, va venir el seu tancament, i també tenint
entre nosaltres en Pau Sust, que va liderar la transició cap una associació
fantàstica anomenada corredors.cat. En Pau va liderar un grup de gent i
corredors.cat és i continua sent un exemple per molta gent a la qual agrada
aquest vessant de l’atletisme, els entrenaments, curses i mil històries
fantàstiques i solidàries. Bé, mentrestant, nosaltres anàvem creixent setmana,
rere setmana. Però, començava a passar que quan més érem els entrenaments
s’endurien i el temps s’allargava. Va ser quan van aparèixer les fórmules que
més o menys coneixeu. 1h, 10 qm. Diferents circuits. La paraula Mossenaire ve
del 2007, quan en Cisco Romero, el director de la marató de les malalties de
Tv3 i que també venia a córrer, em demana si tinc el logo que s’havia creat i va
fer unes samarretes, a l’estil sotana, negres, amb un Mossèn corrent. Es fan
unes quantes i al darrere hi posava la paraula Mossenaires, que més o menys
algú deia, però que no ens hi sentíem identificats. Vaig mirar si podria ser
ofensiu o si la paraula ja afectava algun col·lectiu, i vaig descobrir que no. Va
ser el moment en el qual oficialment identificàvem a la gent que corria per
Mossèn Homs. Per fer que tots fóssim reconeguts, un dia vaig pensar que si
dedicàvem l’entrenament a una persona, donaríem oportunitat a fer-la
coneguda i propera. I de forma aleatòria i a una persona per setmana, va
sorgir el “Mossenaire d’honor”. Fixeu us que portem més de quatre-cents i és
només un per setmana. I encara falten per ser-ne. Per cert, que avuí m’heu
nominat i m’heu fet “Mossenaire d’honor”. Que jo no n'era. Gràcies de tot cor.
Per això estic fent aquest escrit tan curtet. Aquest entrenament era un dia que
socialment la gent pot fer servir per anar distesament a entrenar, i més d’una i
més d’un es veu que gràcies a aquest entrenament es troba la mar de bé.



Com no podia ser d’una altra manera: he tingut importants problemes laborals.
La feina per la qual m’he anat reinventant un munt de vegades d'ençà que vaig
començar i del 2010 al 2013 no em va anar gens bé, El sector va canviar
radicalment i de la nit al dia vaig patir una crisi laboral com mai. Un dia se’m va
ocórrer fer un bàner per tenir alguna cosa que em sufragués alguna despesa i
em vaig presentar al California Sports. Un noi que no coneixia gaire i que venia
alguna vegada a córrer em va atendre molt bé i em va fer conèixer a la seva
muller, una tal Maria José Merino, ara bona amiga i era per arreglar dues webs,
fer uns flyers, i crec que aquell dia passar algo, donat que tot em va canviar i,
tot i que ja venien als entrenaments, els germans Expósito i el fill, un dia em
proposen treballar unes hores als matins per fer feines gràfiques, de promoció i
col·laborar en el club que volien crear, i des de llavors, que estic lligat
laboralment a California Sports i només tinc paraules d’agraïment, donat que
les coses són com són, però sense tenir una feina en aquesta vida les coses són
més complicades, Gràcies. Ara amb ells continuo amb ells, lligat a l’esport i el
que l’envolta. Per mi la vida és esport.


Què va fer d’excepcional el Pep, és a dir jo, en una época?


El 100

Bé. M’agradava fer cada any la Matagalls, com a inici de temporada des dels
trenta-tres anys. La feia i acabava petat. Però era una aventura. Anar de dues
muntanyes mítiques, unides pel caminar, passant per la meva estimada
muntanya de Sant Llorenç on s’hi trova la Mola. La vaig arribar fer en 12h03’ i
en disetena posició, un dia que vaig seguir a l’Antoni Muñoz del Cemid. Quan ja
portava quatre o cinc Matagalls, vaig pensar que era hora de canviar i hi havia
per la mateixa época la Montserrat-Reus de Cent Quilòmetres. Hi vaig apuntar-
m’hi amb força confiança d’acabar-la, donat que a més havia anat a aparcar el
cotxe a Reus. A la sortida veig al rècord Guinnes de curses de cent, en Henry
Girault i de manera dissimulada i a distancia feia tot el que ell feia. Fins que al
quilòmetre seixanta se n’adona i anem plegats. Jo amb el meu nivel de francés
vaig anar tenint una conversa. No l’havia practicat mai i menys amb un
francés, i d’aquí que des d’aquell dia cada any feia una cursa de 100
quilòmetres, fins que als trenta vuit anys m’ho passava tan bé que vaig fer: la
Matagalls, cinc maratons, cinc curses de 100 qm., dues de seixanta quilòmetres
i totes el mateix any. I no em vaig lesionar i vaig acabar a totes bé. Per aquí
em sembla que va ser quan la raresa d’això em va a donar a conèixer, No ho
recomano a ningú: però que bé que ho he passat. Vaig deixar de fer cents,
quan dues vegades he vist que podia perillar alguna cosa més que la salut.
Gràcies a totes i a tots vosaltres, d’una manera intermitent I havent sempre
prop l’Anna Cos, he tingut moltes sorpreses: primer nominat pel club de la Uat
als premis d’esportista de l’any com a persona dedicada al món de l’esport i
sent finalista, nominat pel casinet de l’Espardenya a Capdidat de Terrassa,
reportatges per tv3, il·lustrant als al·lèrgics en un programa que es diu Salut, a
Canal Terrassa al "Som aquí" i recordó el dia que vaig fer cinquanta-anys que
em vau organitzar molts dels que estàveu dissabte una festa sorpresa. Sabeu
que aquestes coses no les mereixo, i els mateixos protagonistes. Tinc una copa
enorme, al menjador, de mig metre, que em vau donar al 2007, i no sé
quantes coses més. Bé. Si ho sé, però no us vull cansar més del compte De
debò que em sento més que honorat per tots vosaltres i als que sempre em
voleu fer tan feliç, que ho aconseguiu però espero hagi estat l’última, donat
que ara ja sóc “Mossenaire d’honor” i ja no puc aspirar a res més, entesos? Tot
el que vau fer dissabte em sobrepassa i no sé com encaixar-ho i com dir-vos
que no us mereixo ni de bon troç. Un projecte un concepte Quedar a una hora.
Sortir plegats. Anar junts. Porto tota la vida corrent amb gent i m’adonava que
si: sortíem molts i el grup s’anava esmicolant i acabaves arribant d’un en un o
de dos en dos. El concepte: entrenar en grup. És clar: esperar-se. Si una
persona va molt ràpida i una altra va més lenta, sempre hi haurà un moment
que es separin. Doncs, després de tants anys hem aconseguit que anem junts.
El projecte funciona. La gent xerra, va plegada, es fa amiga, riu, desconnecta,
es posa contenta. El projecte funciona

Repetint una vegada i una altre, no es cansen de venir. El projecte funciona.
Com a persona que gaudeix amb aquest esport, sovintejo anar amb colles amb
les quals també m’hi sento prou bé i a Terrassa hi ha un munt de grups que
estan molt units i sempre que he pogut he intentat anar-hi i ser un més: segur
que me’n deixaré però per exemple conec personalment i d’alguns grups en sóc
partícip: “Las Nenazas Running club” “California Sports Trainning” "Arec
Terrassa" “Egaramossenaires” Pantaurells””Super Runners de l’Egara” “Las
supremas” "Corredors de Viladecavalls"“Matiners””Runparadís” “Leiva Running
club” “NemRàpid” “Unió Atlètica Terrassa” “Club Natació Terrassa” . Son grups
o colles que entrenen i fan colla i que conec alguns molt, d'altres una mica.

Marques
Les que porto amb més orgull son: 9h15 als 100qm (he fet 21 proves),
12h03 a la Matagalls (he fet 10 proves) :les 2h52 en marató (he fet 20),
1h20 a la mitja, (un munt) 37'35 al 10mil i he baixat per poc dels 18' al 5000.
M'ho he passat tan i tan bé !!!


Dissabte 12 de desembre:

JA SÓC MOSSENAIRE D'HONOR

Em deia algú que si sospitava res.

Res. Res de res.

Imagino què, com molts de vosaltres, la cosa anarva rara. Encara que notava a la gent
estranya i alguna cosa havia de passar. El dia abans tinc costum, enguany,
d’anar amb tres amics, les Gemmes i en Jordi, per preparar l’endemà, i tenia
preparat anar a Castellarnau i havia pensat a l’hora que el sol il·lumina un punt
adequat per la foto de família, i com molts dissabtes molt nerviós per què tot
sortís bé. Pensava parlar de l’Antentas i el centenari de l’atletisme i tenia un
parell de persones al cap, si venien a entrenar. El dia abans m’havia descuidat
de fer la nota manual que sempre dono, i vaig haver de preparar-la. No tinc
folis a casa i vaig haver d'anar al “taller”, i sempre la faig a mà, amb “el
bolígraf”, un inoxcrom d’acer inoxidable que tinc des dels catorze anys i em va
acompanyar als estudis. Ho escric sempre amb aquest bolígraf. Digueu-m’he
sentimental. Durant la nit la bateria de la màquina de retratar i carregant-se i
netejar l’objectiu que una setmana abans se m’havia mullat, donat que he
perdut el tap i no he tingut temps de comprar-ne un altre. Faig alguna foto al
menjador per si tot va bé. Miro si porto una samarreta de cada talla, per si algú
me’n demana. De vegades em passo mesos portant les mateixes amunt i avall
sense vendren cap: però una de cada. Les demano quan s'acaben i les tinc a
una maleta de quan els meus pares es van casar i que també vaig dur a
colonies, a la mili. I encara aguanta. Allà dormen les samarretes noves. Avui la
Marisol, casualment te festa i puc sortir de casa. Normalment surto del forn de
pa on treballa i a on l’ajudo a pujar una porta metàl·Lica que pesa un ou. Abans
he anat a donar una volta al Nuck, el gos dels nens i que em toca cada dia
passejar de fa vuit anys donar un tomb pel barri i m’agrada. Recordo que és el
meu barri. Recullo les… bé, el deixo a casa i em disposo a pujar el carrer
Colom, pensant ja amb vosaltres. Miro el rellotge i faig els mateixos temps de
pas i passo sempre exactament al mateix minut. Quan arribo al monument de
la dona treballadora, comprovo que el temps va bé. Al cap de poca estona
m’atrapa l’Òscar, que és el nebot de la que va ser la meva entrenadora i que
des del primer dia va ser nominat mossenaire d’honor. Parlem de la seva mitja
de Mataró i continuem. Arribo i ja veig alguna cosa estranya. Gent que feia
temps que no veia, amics tots ells i la gent posada de forma diferent dels altres
dissabtes. Sempre deixo la bossa al mateix cotxe i la Mariona ve tota esverada
a buscar la seva samarreta que em va encarregar, la samarreta mossenaire i
com a nerviosa. Jo n’estic sempre els dissabtes. Agafo el paper manuscrit, que
faig d’agraïment, i tots veniu amb un munt de papers nominant-me mossenaire
d’honor. Recordo que dic, no, no, no. Jo seré l’últim, el dia que ho deixi. I
molta insistència i un munt de papers. Jo agafo el meu i el tiro a l’aire, i inclús
no m’adono que hi portava entremig un billet de vint euros que també llenço.
En Jordi, el meu gran amic, diu? D’aquí és això. De fet, em vau posar tan
nerviós que si hagués pogut m’amagava sota una pedra. No podia ni caminar i
no trobava el cotxe per deixar els vostres papers. I anar rebent papers que tots
em volieu donar. Em vaig quedar ben bocadat. Bé, pensava que s’havia acabat
aquí i deia. Bé, hauré de fer un petit escrit com a Mossenaire amb quatre idees
perquè la gent em conegui, si algú no em coneix. Coi ¡!, veig a un que
s’assembla a mi amb gorra vermella i em dona entendre, que avui portarà el
grup. Ostres, és en Fran Frutos. Sempre que no puc anar a Mossèn li emano si
pot fer-ho ell, i sempre em diu que si. Bé, la darrera vegada no va poder, i van
ser en Carlos , en Joan també. Em sento en reveldia, i penso. I ara què? Bé,
penso: faré fotos I així com cada setmana. I apareix la Laura de Benito i em
diu que la càmera la porta ella i me la pren. Li explico quatre coses, tot i que
com molts sabeu és una fotògrafa de professió i fa un parell de setmanes va
ésser la nostra mossenaire d’honor. Bé, em sento estrany i desplaçat, però,
com en mi és característic, vaig xerrant, però amb cert nerviosisme. De fet ho
estic passant, diguem que malament. Molt desplaçat, i estrany tot. Donat que estic
veient que passa alguna cosa que no controlo. Com que us aprecio tant, sé que
m’esteu fent alguna cosa que m’haurà de sorprendre, sense tenir ni idea de
res. Continu entrenant al vostre costat, inclús vaig a la cua que ja no tinc
costum d’anar tot i que és la filosofia del nostre grup i tot d’una en Fran en ve
a buscar i em situa a les primeres posicions. Quan de lluny veig a la zona
d’estudi mediambiental on hi ha una àrea de pícnic tota una colla, evidentment
mossenaires i amistats, i l’Anna Cos a un costat. Com que sé com és, o
almenys penso com és, vaig a veure-la la primera i a fer-li un fort petó i de
lluny veig a en Jaques. Bé, la resta els que hi éreu la sabeu. Em vaig trencar i
vaig plorar com feia dies que no feia. Llavors, us mirava a totes i a tots i més
d’una i un, us veia emocionar-vos I encara va ser més fort. En Josep Maria
Antentas s’havia preparat un escrit, que mentre escoltava m’agradava per què
sé que no hi ha ningú com ell que entengui més de tot això i que a hores d'ara
continua estant a primera línia del nostre món de les curses i atletisme. Tot era
genial; tot el que deia i de sobte vaig pensar a mirar-vos a un per un i totes
teniu una mirada neta, d’aquelles mirades que només tenen les bones persones
i que s’han molestat o millor dit, han volgut dedicar-me tot això a mi, que del
cert que no calia i que no mereixo. Però sabent que hi estàveu amb tot el cor.
En Mirabet, del que tant he après m’ha dedicat una poesia, mirant-me als ulls i
de la manera més tendre. I de sobte un munt de regals, quin millor. Tots
sobrepassen el que ningú es pot esperar. Un modest dissenyador gràfic, que li
agrada la natura, fer webs, i compartir moments en persones que valen la
pena. I aquí estàveu tots; en silenci escoltant i mirant tota la pila de regals.

Quan em vau regalar, entre tots els regals genials, Escapada Spa & Gourmet
amb aquest pack per mi I la Marisol, vaig recordar que em he de disculpar amb
la meva filla. Una vegada, fa un parell d’anys, em va fer un regal del mateix
estil i jo sabia que no anava bé de diners, i se’ls va gastar amb nosaltres. M’hi
vaig quasi enfadar i li vaig dir que no el podia acceptar. Segurament és de les
coses que més malament he fet, i n’he fet moltes. Ho va fer per què ens estima
molt i segur que encara arrossega el disgust, Vol dir, que perdona. Sàpigues,
Elisabet, que també els hi hagués dit als mossenaires que els tornessin tots,
però tu em vas ensenyar que quan les coses es fan amb el cor, es fan amb el
cor. Segurament ho vaig entendre més aquest dissabte i la meva primera
reacció seria de, no, que no, que no cal. No ho vull. Però els hi hauria donat el
mateix disgust que et vaig donar a tu. Perdona’m.

Hi havia una pancarta, que
va fer el David Gonzàlez Resbier que ara portarem els dissabtes, un quadre
genial impressionant de diferents èpoques que és magnific amb un escrit que hi
diu:
“A un sabio le preguntaron: ¿Por qué se pierden los amigos? El respondió:
“Si se pierden no eran amigos, porque los amigos son para siempre. Gracias
por ser nuestro amigo
i firmat Els Mossenaires,

unes gorres personalitzades
amb un mossenaire amb gorra vermella, versió estiu, versió hivern, una panera
impressionant, un ram de plantes amb boletes vermelles, hortènsies per la
meva dona. Dues samarretes amb un mossenaire amb gorra vermella i amb
càmera penjada, versió hivern, versió estiu.



Una placa al meu nom amb una inscripció;
Al Mossenaire d’Honor PEP MOLINER
Que per molts anys segueixis “Oficiant” Mossenaires Gràcies per la teva
dedicació 12-12-2015

La Gemma, va anar i tornar a casa a buscar dues obres escrites per ella i
dedicades: “El Sentit d’una vida” i un altre llibre “Res a perdre”, de la Gemma
Solsona. Gràcies Gemma i no m’ho mereixo. Espero no decebre’t mai. Ha estat
un escrit llarguíssim i no sé si prou interessant, donat que parlar d’un mateix
sembla com pretensiós. Però, als que volíeu saber alguna cosa més de mi, i tot
i que cada setmana us faig una crònica que miro de què no sigui pesada, ara
era el moment d’obrir-se al màxim, ja que vosaltres heu esmerçat tants i tants
esforços. El projecte continua viu i si més no, vosaltres el feu més viu i tot i
tothom ens agradaria saber el futur de les coses, si sabéssim que aquest futur
és bo., Hem de viure el present de manera intensa i aquestes coses ens
demostren que algú t’estima i pel que sembla molt, i això que vau fer
m’acompanyarà fins a la fi dels meus dies i m’agradaria que em prometéssiu
que no ho tornareu a fer, Ara ja sóc mossenaire d’honor i he fet el meu petit
escrit, Els dissabtes a les 08:00 continuaran igual fins que la salut ens
acompanyi i el dia que no sigui així, el temps viscut ningú ens el podrá prendre
i tots el portem a dins, El meu més gran agraïment i no se pas com fer-ho
perquè sabeu que em vau fer i sóc la persona més feliç del món.

Pep Moliner “Mossenaire d’Honor” nominat i proclamat pels Mossenaires

Portaré el títol amb orgull

Gràcies!












Pd.
diria tots els vostres noms i els que no heu pogut venir: però ompliria 11 fulls més al word, com de fet ha ocupat aquest petit escrit.
Disculpeu-me el rotlle, però sóc molt perillós: ja ho veieu
Tornar a dalt
Veure perfil de l'usuari Enviar missatge privat Visitar pàgina web de l'autor Yahoo Messenger MSN Messenger
Mostrar missatges d'anteriors:   
Publicar un tema nou   Aquest tema està bloquejat i no hi pots editar temes ni publicar respostes    Índex del Fòrum de ENTRENAMENTS GRUP - TERRASSA -> TOTS ELS DISSABTES DE L'ANY <---cliquiriqui Totes les hores són GMT + 1 Hora
Pàgina 1 de 1

 
Canviar a:  
No pots publicar nous temes en aquest fòrum
No pots respondre a temes en aquest fòrum
No pots editar els teus missatges en aquest fòrum
No pots esborrar els teus missatges aquest fòrum
No pots votar a les enquestes en aquest fòrum


Powered by phpBB © phpBB Group. Hosted by phpBB.BizHat.com


For Support - http://forums.BizHat.com

Free Web Hosting | Free Forum Hosting | FlashWebHost.com | Image Hosting | Photo Gallery | FreeMarriage.com

Powered by PhpBBweb.com, setup your forum now!