ENTRENAMENTS GRUP - TERRASSA

Pep Moliner · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 4504

M'agrada força llegir, i quan llegeixo a Josep M. Ballarín ens adonem què fa servir un català culte, i per això m'encallo per què hi ha paraules que molt pocs fem servir, i per tant gaudeixo d'aquest domini.

En aquest cas, us poso per que, a més, tracta de la mort d'un home homònim meu al que en Mossèn Ballarin tenia com amic. El que fa gràcia que en Ballarin tingui ascendents terrassencs també;

Bé us adjunto aquest article per s'hi us agrada, encara que és trist per què tracta sobre la mort d'en Pep.

S'ha mort. Fins l'entorn del poble està de dol. Pel meu record, mai no havíem tingut un hivern sense tous de neu, gairebé sense ni una mica de rovinada que amorosís la mare terra patint sequera. L'enfilerada de pollancres nus, els prats amb la grisor terrejant.
UN ENTERRAMENT, EN AQUEST POBLE nostre, té una serenor de silencis impossibles de trobar a ciutat, on la fressa dels àmbits arriba a engolir les penes. Les penes tan callades d'una mort. La plaça de Gósol era plena de gent, no se sentia ni una remor, callant tothom, el dolor de la mort era molt més espès, se't collava més endins que els crits a esgarips i ploralles d'aital cas a l'Egipte.
EL RECTOR I JO VAM ANAR FINS A LA PLACETA de ca la Joana. Els homes del poble dugueren el taüt a braços, no a l'esquena, en el baiard. Fent camí, el rector llegia, llegia amb una veu també sense fressa. A la nostra parròquia hi fa un fred que en podríem dir del dimoni si no fos el Santíssim amb el llantió. Però ara, el curull de gent, vessant al carrer, la feia calenta. A la missa sense cants sentia que el cos mort del meu amic estava amortallat per les velles melodies gregorianes. A mitja veu, que ningú no em sentís, vaig trobar-me dient-li: "In Paradisum deducant te angeli".
AL TEMPLE HI HA UNES RESSONÀNCIES que no deixen sentir res. Mentre el rector predicava, sense entendre què deia, jo estava veient les cares de les dones a una banda, les dels homes a l'altra. Hi entreveia algun plor molt quiet. Déu meu els planys sense mots d'aquelles cares conegudes.
EL PEP ERA MOLT ESTIMAT ENTRE LA GENT del poble i fins per més d'un foraster que ens ve sovint. Només tinc una manera d'explicar-ne el tarannà. Era tot un senyor, menjava les costelles amb els dits, era incapaç de fer un gest de cortesà llepacrestes, les engegava valentes jugant a la botifarra. I tenia una dèria que avui bescanten aquests tocasons de l'ecologia. Era caçador, en venia de raça.
ENCARA LI RECORDO LA SEVA ENRABIADA de quan un guarda forestal li va requisar l'escopeta no sé per quina carallotada de les lleis legals. Pensant en el senyoriu del Josep, he trobat que Gósol és un poble de senyors. Vinc dels qui en diuen senyors de Terrassa. Que em perdoni la parentela, tot i folrats de duros, a la ciutat de ma mare no n'hi ha gaires, de senyors. Ser senyor no ho fa la pela, no hi ha res menys senyor que un nou-ric.
EL SENYOR ÉS UNA ALTRA COSA. Els d'ací ho són de segles perquè l'ase em fum si fan cabal de les lleis que ens vénen de molt lluny, de massa lluny. Des de segles que mai no han estat asservits. En aquest greny de món, amb arrels ibèriques i carolíngies no hi ha d'altra llei que la paraula donada. Ací val més aquesta que un paper a cal notari. Els qui no ho han viscut des de dintre, com jo en tinc la sort, no es poden ni imaginar com un muntanyenc d'aquests cingles pot donar l'amistat.
COM LA QUE EM DONAVA EL JOSEP sense dir-ho mai. No es malmetia amb paraules, callava, però quan en deia alguna de curta i tallant, sempre l'encertava. La seva dona, £ Carme, picarol del Pla d'Urgell empeltat a muntanya, ho ha sabut dir: "Pep, el teu silenci ens acompanyarà sempre". Ja al cementiri, enterrant-lo, pensava en allò ja dit del Paradís i els àngels. No me'n puc desdir, veig els cels molt humans, amb racons on tot hi calla, on no hi ha trompeteries de l'Apocalipsi. En un d'aquests racons el Pep potser està ensenyant a fer la botifarra als àngels, potser el bon Déu li permetrà de caçar un senglar immortal.
EL CEL ESTÀ DE FESTA, AMB L'ARRIBADA d'ell hi entra la divinal frescor dels prats i els boscos que el Pep duia a l'ànima. Fa bo de saber-ho, però els d'ací baix estem de dol. Per Nadal hi haurà una cadira buida a ca la Joana. I aquells espais de sostre baix i poela tindran un aire de buidor. Sense ell ens sentim més sols. Però l'enyorança de debò és manyaga, no es desespera. Potser no hi ha companyia tan humana i terrena com la dels morts. Tan presents. Un dia ens trobarem als cels, Pep.

Pau · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 661

pep, si qeu escriu bé en Ballarín si, però això de sentir de la mort d'en pep, fa com grima tristot

gràcies per compartir-ho amb nosaltres.
_________________
el cel de nit de NZ

Pep Moliner · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 4504

Gràcies per llegir-ho, no esperava menys de la mossenera major;

Ara pensava amb un conegut que no entent l'atletisme com l'entenc jo, que un dia em va dir que llegia els escrits en diagonal i es perd el suc de la fruita, i penso que aquests escrits es tenen de llegir paraula per paraula. Bé, no precisament aquest, que si que inspira tristor Wink

massa · Registrat: 06 Des 2007 Missatges: 274

Pep,jo m'espero amb delit els dimarts(abans,ara no recordo si el divendres o quan...maleïda memòria...) dia de l'article del Mossèn Ballarín....

La seva escriptura em recorda i molt a la del gran Josep Pla....
_________________
Salut i república