ENTRENAMENTS GRUP - TERRASSA

Pep Moliner · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 4839

M'agrada forï¿½a llegir, i quan llegeixo a Josep M. Ballarï¿½n ens adonem quï¿½ fa servir un catalï¿½ culte, i per aixï¿½ m'encallo per quï¿½ hi ha paraules que molt pocs fem servir, i per tant gaudeixo d'aquest domini.

En aquest cas, us poso per que, a mï¿½s, tracta de la mort d'un home homï¿½nim meu al que en Mossï¿½n Ballarin tenia com amic. El que fa grï¿½cia que en Ballarin tingui ascendents terrassencs tambï¿½;

Bï¿½ us adjunto aquest article per s'hi us agrada, encara que ï¿½s trist per quï¿½ tracta sobre la mort d'en Pep.

S'ha mort. Fins l'entorn del poble estï¿½ de dol. Pel meu record, mai no havï¿½em tingut un hivern sense tous de neu, gairebï¿½ sense ni una mica de rovinada que amorosï¿½s la mare terra patint sequera. L'enfilerada de pollancres nus, els prats amb la grisor terrejant.
UN ENTERRAMENT, EN AQUEST POBLE nostre, tï¿½ una serenor de silencis impossibles de trobar a ciutat, on la fressa dels ï¿½mbits arriba a engolir les penes. Les penes tan callades d'una mort. La plaï¿½a de Gï¿½sol era plena de gent, no se sentia ni una remor, callant tothom, el dolor de la mort era molt mï¿½s espï¿½s, se't collava mï¿½s endins que els crits a esgarips i ploralles d'aital cas a l'Egipte.
EL RECTOR I JO VAM ANAR FINS A LA PLACETA de ca la Joana. Els homes del poble dugueren el taï¿½t a braï¿½os, no a l'esquena, en el baiard. Fent camï¿½, el rector llegia, llegia amb una veu tambï¿½ sense fressa. A la nostra parrï¿½quia hi fa un fred que en podrï¿½em dir del dimoni si no fos el Santï¿½ssim amb el llantiï¿½. Perï¿½ ara, el curull de gent, vessant al carrer, la feia calenta. A la missa sense cants sentia que el cos mort del meu amic estava amortallat per les velles melodies gregorianes. A mitja veu, que ningï¿½ no em sentï¿½s, vaig trobar-me dient-li: "In Paradisum deducant te angeli".
AL TEMPLE HI HA UNES RESSONï¿½NCIES que no deixen sentir res. Mentre el rector predicava, sense entendre quï¿½ deia, jo estava veient les cares de les dones a una banda, les dels homes a l'altra. Hi entreveia algun plor molt quiet. Dï¿½u meu els planys sense mots d'aquelles cares conegudes.
EL PEP ERA MOLT ESTIMAT ENTRE LA GENT del poble i fins per mï¿½s d'un foraster que ens ve sovint. Nomï¿½s tinc una manera d'explicar-ne el tarannï¿½. Era tot un senyor, menjava les costelles amb els dits, era incapaï¿½ de fer un gest de cortesï¿½ llepacrestes, les engegava valentes jugant a la botifarra. I tenia una dï¿½ria que avui bescanten aquests tocasons de l'ecologia. Era caï¿½ador, en venia de raï¿½a.
ENCARA LI RECORDO LA SEVA ENRABIADA de quan un guarda forestal li va requisar l'escopeta no sï¿½ per quina carallotada de les lleis legals. Pensant en el senyoriu del Josep, he trobat que Gï¿½sol ï¿½s un poble de senyors. Vinc dels qui en diuen senyors de Terrassa. Que em perdoni la parentela, tot i folrats de duros, a la ciutat de ma mare no n'hi ha gaires, de senyors. Ser senyor no ho fa la pela, no hi ha res menys senyor que un nou-ric.
EL SENYOR ï¿½S UNA ALTRA COSA. Els d'acï¿½ ho sï¿½n de segles perquï¿½ l'ase em fum si fan cabal de les lleis que ens vï¿½nen de molt lluny, de massa lluny. Des de segles que mai no han estat asservits. En aquest greny de mï¿½n, amb arrels ibï¿½riques i carolï¿½ngies no hi ha d'altra llei que la paraula donada. Acï¿½ val mï¿½s aquesta que un paper a cal notari. Els qui no ho han viscut des de dintre, com jo en tinc la sort, no es poden ni imaginar com un muntanyenc d'aquests cingles pot donar l'amistat.
COM LA QUE EM DONAVA EL JOSEP sense dir-ho mai. No es malmetia amb paraules, callava, perï¿½ quan en deia alguna de curta i tallant, sempre l'encertava. La seva dona, ï¿½ Carme, picarol del Pla d'Urgell empeltat a muntanya, ho ha sabut dir: "Pep, el teu silenci ens acompanyarï¿½ sempre". Ja al cementiri, enterrant-lo, pensava en allï¿½ ja dit del Paradï¿½s i els ï¿½ngels. No me'n puc desdir, veig els cels molt humans, amb racons on tot hi calla, on no hi ha trompeteries de l'Apocalipsi. En un d'aquests racons el Pep potser estï¿½ ensenyant a fer la botifarra als ï¿½ngels, potser el bon Dï¿½u li permetrï¿½ de caï¿½ar un senglar immortal.
EL CEL ESTï¿½ DE FESTA, AMB L'ARRIBADA d'ell hi entra la divinal frescor dels prats i els boscos que el Pep duia a l'ï¿½nima. Fa bo de saber-ho, perï¿½ els d'acï¿½ baix estem de dol. Per Nadal hi haurï¿½ una cadira buida a ca la Joana. I aquells espais de sostre baix i poela tindran un aire de buidor. Sense ell ens sentim mï¿½s sols. Perï¿½ l'enyoranï¿½a de debï¿½ ï¿½s manyaga, no es desespera. Potser no hi ha companyia tan humana i terrena com la dels morts. Tan presents. Un dia ens trobarem als cels, Pep.

Pau · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 661

pep, si qeu escriu bï¿½ en Ballarï¿½n si, perï¿½ aixï¿½ de sentir de la mort d'en pep, fa com grima tristot

grï¿½cies per compartir-ho amb nosaltres.
_________________
el cel de nit de NZ

Pep Moliner · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 4839

Grï¿½cies per llegir-ho, no esperava menys de la mossenera major;

Ara pensava amb un conegut que no entent l'atletisme com l'entenc jo, que un dia em va dir que llegia els escrits en diagonal i es perd el suc de la fruita, i penso que aquests escrits es tenen de llegir paraula per paraula. Bï¿½, no precisament aquest, que si que inspira tristor Wink

massa · Registrat: 06 Des 2007 Missatges: 274

Pep,jo m'espero amb delit els dimarts(abans,ara no recordo si el divendres o quan...maleï¿½da memï¿½ria...) dia de l'article del Mossï¿½n Ballarï¿½n....

La seva escriptura em recorda i molt a la del gran Josep Pla....
_________________
Salut i repï¿½blica