ENTRENAMENTS GRUP - TERRASSA

Pep Moliner · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 4810

http://www.mitjaterrassa.com/

Com ve sent habitual ja en mi: el meu repte personal. Fins dimecres donen per apuntar-se al munt de proves.
Ara per mi, per exel·lència son els 100 quilòmetres que faré en pista per vuitena vegada i totalitzaré si aconsegueixo culminar-la la meva 21 prova de 100. Però no diguis "blat fins que el tinguis al sac i ben lligat".

A veure si ens veiem en algun moment per les pistes d'atletisme Municipals de Can Jofresa

Agustinjr · Registrat: 09 Jun 2005 Missatges: 1362

AQUET ANY HO FARÀS A LO GRAN !!!!!!! Wink

Toni Rubio · Publicat: Ds Oct 15, 2011 4:40 pm Assumpte:

Segur que ho fas... MOLTISSIMS ANIMS !!!

Alex · Registrat: 07 Jul 2009 Missatges: 771

Anims!!!!!!

Pep Moliner · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 4810

Fracàs als 100 qm. d'en Pep

Ja se que és un títol molt dur, però quan surts d'un lloc per arribar a un altre i no hi arribes: es pot dir que amb allò: has fracassat. Ho pots decorar amb boniques paraules i tot el que vulguis; però no has arribat. Que hi has estat prop: però no has arribat.

Vull fer un escrit ràpid i no se si me'n sortiré. Primer agrair a tots i a cadascú dels que mútuament ens animem i que sense aquesta família que entre tots hem creat, ens ajuda a viure un xic millor. I és que córrer és mitja vida per tot el que comporta. Els que em coneixen, saben més o menys com soc i saben la meva bona intencionalitat en tot el que faig i estic segur com molts estan tristos i a ells vull animar-los.

Només és córrer i hi ha moltes oportunitats de fer-ho: a la muntanya, a instal·lacions esportives, per pobles i ciutats i en el cas del 100 de pista és una lluita amb un mateix, el poder mental i la lluita amb la contrarietat i el cansament.

Com m'hi presento? :
- L'aspecte mental tampoc el duia massa resolt; el meu entorn més immediat no volen que corri distàncies llargues i això m'influeix.
- La part laboral negativa des de fa un any, em fa córrer un xic desanimat: no trobar el camí d'encarrilar la feina m'amoïna i ho portes en tot moment.
I com a positiu;
- Saber que els amics esportius estan en la seva majoria contents amb els projectes engegats com “Entrenaments en grup a Torre Mossèn Homs” i “Arec Terrassa” dona força. Ser reconegut a entorns com a referent, encara que intento no creure-m'ho. A base de que t'ho diguin, t'omple de responsabilitat.
- Que físicament estic fort, ho sé i per aquí és possible haver afrontat una prova molt dura amb un excés d'optimisme.

Les xarxes socials, que les trobo la revolució dels darrers anys i que estan canviant a la societat molt més del que imaginem , també amb la nostra afició de córrer ho està fent. Facilita estar prop de persones que si no fos per aquest fenònem social, ni coneixerem i reps pluja de bones vibracions per part dels que practiquem aquest esport..
Per algunes persones et sents referent, per altres un fet noticiable, per la majoria un més.

Doncs bé; tornant a la pista. Vaig començar amb la idea d'anar sol, sense enredar-me i vaig tornar a embolicar-me amb ritmes que no deurien ser els meus i no me'n vaig adonar fins que un conjunt de males sensacions com: no poder córrer, marejos, no poder veure líquids, no poder ingerir aliments i encara que la lluita era interior i la meta no era lluny, em van mirar la pressió i estava a 7 d'alta i 4 de baixa: va ser definitiu per una de les millors decisions que podia prendre: la retirada. Vaig perdre cinc quilos, un 7% del meu pes i tampoc era normal.

La primera retirada des de que practico aquest tipus de proves i sempre m'havia preguntat que sentiria. Doncs una sensació desconeguda i un munt de preguntes. Però bé: si trobo la solució a la baixada de tensió ho tornarem a provar; si no haurà estat l'última vegada.

Gràcies a tots i cadascú i desmitificant la importància, tan sols dir que avui estic perfecte, tot i la decepció.

la fotografia que fa Pep Mota al sortida amb primer terme en Javier Lozano, que a més va vèncer

En aquesta fotografia d'en Sebastian Chamorro, Davant en Joan Compte; un home ple d'anècdotes, consells, amb un caràcter magnífic i una fortalesa enorme. No fa massa, un o dos anys, va fer l'Spartathlon : una prova només apte per gent molt especial: com ell.

L'Albert Cardona ens retrata amb la Núria Ruiz: tota una institució de les proves de 100 quilòmetres i que van crear un club. La Penya D.Catalan, que apropava els 100 quilòmetres als Catalans.

En José Manuel Portero, retrata en Paco Robles, que és un home capaç d'haver realitzat cent noranta quatre proves d'ultrafons; guanyador de moltes d'elles com la Marxa Romànica i que ha fet l'Ultra Trail del Montblanc. M'explicava que ha fet d'ajut i suport, en poc més de en quinze dies de diferència a grups per fer Cavalls del Vent amb uns temps determinats, per sota de vint hores.

En Juan Chamorro, també ens ha vingut a animar i en un moment en el que encara em sentia valent.

En Pep Mota ens retrata amb aquest mite: Francisco Javier Lázaro Merino de Fuenlabrada, va passar uns moments molt dolents de mal d'esquena, i van poder intercanviar moments de conversa importants. No volia marxar de Terrassa sense acabar la prova, i va patir un munt. És una persona capaç de córrer el 100 amb poc més de 8h i fer proves com el Veleta.

Doncs gràcies a tots per recolzament i em sap greu que no m'ha sortit com volia.

També gràcies pels ànims abans i després i com sabeu: el córrer és l'excusa per gaudir d'un munt de gent i de llocs que val molt la pena.[size=18][/size]

Alex · Registrat: 07 Jul 2009 Missatges: 771

Molt ànims!!!!!

Es possible que l'any vinent no facis els 100 qm, no per tu sinó per la teva gent mes propera, algú de nosaltres t'haurà de fer el relleu..... i no miro a ningú!!!!!!!

La paraula fracas no s'ha de veure com un pas enrere sino tot el contrari. Una mica d'info sobre el fracas.

Fracasar… según el diccionario fracasar es igual a no tener éxito… pero como decía Churchill: “El éxito es aprender a ir de fracaso en fracaso sin desesperar”.

En uno de sus artículos Pilar nos cuenta el caso del empresario Manuel Jové Capellán.

Jové es uno de los hombres más ricos de España, con un patrimonio que asciende a 4.000 millones de euros y lo que más me impresiona de su vida es su capacidad de salir del aparente “fracaso”. Nació hace 66 años. Emigró a Alemania a trabajar y al cabo de pocos años, regresó para colaborar en la carpintería familiar. Montó dos empresas y quebró en dos ocasiones, hasta que finalmente edificó el imperio que tiene ahora. En otras palabras, supo salir de la quiebra y salió fortalecido de la misma…

Nadie puede decir que no fracasa nunca, o que fracasa pocas veces. El fracaso es algo que va ligado a la limitación de la condición humana, y lo normal es que todos los hombres lo constaten con frecuencia cada día.

Por eso, los que triunfan en la vida no es porque no fracasen nunca, o lo hagan muy pocas veces sino porque han aprendido a superar esos pequeños y constantes fracasos que van surgiendo, se quiera o no, en la vida de todo hombre normal.

Los que fracasan en la vida son aquellos que con cada pequeño fracaso, en vez de sacar experiencia, se van hundiendo un poco más.

Salutacions

Pep Moliner · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 4810

l'escrit que has penjat és molt important, Alex, i es bo llegir-lo i re-llegir-lo. La vida és fracassar i encertar i és per això que els exemples n'hi han d'il·lustratius. Sabent que forma part de la vida i com abans ens adonem, millor ho sabrem gestionar.

Gràcies pel suport i perdona que em volies acompanyar i t'ho agreixo de tot cor; a la tarda encara vaig anar amb la meva donar a comprar quatre coses que necessitàvem amb la moto i ja em sentia 80 % recuperat. Tinc un tensiòmetre i ja marcava força bé i podia veure i empassar-me una bona sopa.

Alex · Registrat: 07 Jul 2009 Missatges: 771

Pep Moliner · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 4810

Ostres Alex !!, mira que patir tant per mi que em vas seguir i tot !!.

No tinc paraules i només que moltes gràcies i em confirma que som una família i m'ho has demostrat. Et dec un agraïment encara més gros.

Vaig tenir algun problema estomacal, diguem que desagradable, per què l'estómac no volia res. Diguem que no vaig arribar a casa que vaig deixar-ne constància pel carrer, escales, ascensor Embarassed

Ja m'explicaràs, que segur que és important.

Alex · Registrat: 07 Jul 2009 Missatges: 771

Analitzant la classificació (des de el sofà es molt fàcil), si no arribes a fer una baixada de tensió cap alla el km 70 estaves a ritme per fer MMP, justet, però era possible.

La feina a nivell d'entrenament estava feta amb molt bons números, llastima que per el teu cos no era el dia, que sinó...... quina por.

Ens veiem a la mitja de casa per fer 1:23:00/1:22:00/1:21:00, jajaja no tenim remei.

Salutacions

Pep Moliner · Registrat: 30 Mai 2005 Missatges: 4810

1h21 ja només és per persones tipus Alex;

Tenim una colla que hi podrà optar; jo aniré al darrera: però al mig encara tinc una marató i alguna cosa que pugui sortir.

Alex !!! ets fantàstic !!!

Toni Rubio · Publicat: Dt Oct 25, 2011 7:02 pm Assumpte:

Es veritat, no teniu remei...!!!